Ferran: Hola! Hi ha algú?… Ei, surto un moment, però només per veure si hi ha algú.
   Ferran va fins la porta doble. Intenta obrir però no ho aconsegueix.
Què collons…! Ei, que això no s’obre! No fotem broma, eh.
   Ferran va fins a la porta lateral. Ho intenta però també està tancada.
Què és això, un altre joc d’aquests? No n’heu tingut prou? I ara què espereu que faci, que l’obri a patades?
   Ferran va a la finestra i intenta mirar a l’exterior, la finestra tampoc no es pot obrir.
Si voleu posar a prova la meva paciència, ho esteu aconseguint. He fet tot el que heu demanat. Això ja és una mica… per tocar el que no sona.

Jordi Galceran, El mètode Grönholm (Barcelona: Proa, 2005)

No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l treuré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar sigui com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden creure, sóc un home molt amic de la barrila.

Eugeni Xammar, «Reflexions d’un lector de Serra d’Or» (1968), dins Periodisme, a cura de Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 141