devanit -ida adj

Definició

Satisfet, content i orgullós alhora.

Jaume està devanit i pagat de la seua filla, i té motius per a estar-ho.

Mira-la, que devanida que va amb els seus nebots!

«El mot devanit, molt utilitzat per la major part dels valencians, és un derivat de va, com també ho són vanitat, vanitós, envanir-se, devanir-se, etc. En determinades poblacions, com ara Bellreguard, Benissa o Atzeneta d’Albaida, s’usa la variant formal desvanit» (Eugeni S. Reig, El valencià de sempre, 2015).

Etimologia

De devanir-se, variant d’envanir-se, ‘esdevenir vanitós, agafar vanitat’, de va, del llatí vanus, ‘buit; inútil; enganyós’.

Usos

  • En arribar a casa em vaig posar a estudiar les arrels quadrades, i quan ja anava a demanar ajut al del cinquè, que és metge, em van sortir. I això és perquè tenim dues menes de memòries: la de curt termini i la de llarg termini. Per exemple: que has de regar les plantes d’un amic que és fora, comprar el pa d’un veí que té la dona de part o anar a visitar un parent que s’ha trencat el fèmur? Doncs s’oblida , se te’n va del cap, perquè és a curt termini. Però allò de la bicicleta i de la natació, no, això no s’oblida mai. I les arrels quadrades, tot i ser quadrades, són com la bicicleta: et poden sortir les fileres de números una mica tortes, però t’hi aguantes dret.
       L’endemà, devanit de mi mateix, li dic a l’Hernandes que sí que en sé fer, i li n’ensenyo repenjat a la taula de la Lluïsa.

    Isabel-Clara Simó, La innocent (Alzira: Bromera, 1995)
  • —Que jo sàpia, i per la sorpresa que el prometatge ha causat, és una cosa molt rara, de les que no passen mai. Així que, una de dos, o jo sóc més atractiva del que em pensava, o el teu pare és un cas especial.
        —Així que, segons diu, la cosa ha causat sorpresa… Com ho sap, això?
        —Per les cançons que m’han tret. No ho sabies? Jo que creia que en les famílies tot es contava…!
        —Cançons? Deu estar devanida!
        —No vols sentir-les? Les sé de memòria. —Júlia parlava amb despit, però sense alçar la veu, amb una fredor que ni les aigües de la Font Roja.

    Isabel-Clara Simó, Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983]), pàg. 201

Tema de la setmana

En record d’Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Enllaços

Temes i etiquetes

Un comentari a “devanit -ida”

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

donar peixettrellat