Quima es va quedar sense respiració. Li havien posat una cotilla. Això es diu aviat. Una cotilla era un instrument de tela forta, repuntejada, proveïda de barnilles d’acer, que dibuixava dos ventalls, un cap amunt, l’altre cap avall i s’unia al mig, deixant un espai de quaranta centímetres. Gràcies a uns cordons trenats a través de dos ullets, i gràcies als esforços de la Pauleta, els dos extrems de la cotilla arribaven a unir-se.

Maria Aurèlia Capmany, Quim/Quima (Barcelona: Planeta, 1991 [1971]), pàg. 157