Així que la meva mare va haver sortit vaig anar a mirar la nena que dormia i el gat que la meva mare havia tancat a la cuina. La nena es deia Mariona, era de color de rosa i duia arracadetes d’or. Estava posada damunt de dues cadires ajuntades. La vaig agafar i la vaig deixar a terra. El gemec que va fer em va tallar la respiració. La vaig començar a despullar com si despullés una nina: fora cosset, fora calcetes, fora draps, fora sabatetes de llana. No li vaig poder treure les arracadetes perquè no sabia com s’obrien.

, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980) «Quins cabells més rossos i més llargs que tens.» La Bàrbara esclatà a riure i li passà un dit per la galta, fort, com si li volgués deixar una ratlla marcada: «Quan una persona es mor els cabells encara li creixen, ‘no ho sabies?» Es descordà el cosset i es deixà caure enrere. Ell sentí que li agafava una mà i la hi feia posar damunt d’un pit.   Al cap de dos dies en Quim l’anà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara s’havia suïcidat. L’havien trobada ofegada en el canal.