Vaig anar a palpar-les i em vaig ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, a fi que l’altra em pogués restar lliure per a obrir les portes. Sí, la cosa era fàcil. Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra part, com que no m’havia calçat les botes per por de fer soroll, els peus se m’enfredoraven sobre l’enrajolat. No hi havia més remei que tornar al llit; però no m’hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més asseure-m’hi amb les cames penjant; i allí, en aquell banc de la paciència, escolta que escoltaràs, esperant les campanades del rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que n’hi cabien de palpitacions d’un quart a un altre quart!

Joaquim Ruyra, La parada (Barcelona: Editorial Catalana, 1919)

Tot seguit, però, trobà una explicació tranquil·litzadora. Qui sap on les hauria arreplegades, les nafres! No era de creure que hauria caigut cop i recop rostos avall i garrotxes a través quan trescava fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta raó no era la vera, ho seria qualsevulla d’altra per l’estil…

Joaquim Ruyra, La parada