bocí m

Definició

1  Tros (de menjar), un poc (de menjar).

Sucava bocins de coca al cafè amb llet.

A la nevera hi havia només un bocí de formatge i mitja dotzena de cerveses.

Amb un bocí de pa i un got d’aigua, ja en té prou.

2  Tros d’un sòlid trencat, tallat, etc.

El mirall es va rompre en mil bocins.

Un bocí de roba, de corda, de paper.

Etimologia

Del llatí vulgar buccinum, derivat de bucca, ‘boca plena’, que en el llatí col·loquial ja s’usava per dir ‘mossada’ o ‘boca plena de menjar’.

Usos

  • Sempre que passava vora d’aquests bancalets, camí del meu, se m’encongia el cor, m’amoïnava. «Aquest Isidre! —em deia jo—. Aquí té uns olivers d’allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, ¿com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol pocapena les hi afaitarà».

    Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 29
  • Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’ànec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxes de colors del parxís, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un tràgic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc.

    Sílvia Soler, «Final d’estiu» (Ara, 30 d’agost del 2016)

Tema de la setmana

Aquesta setmana no hi ha tema, veurem uns quants mots miscel·lanis, apa.

Enllaços

3 comentaris a “bocí”

  1. Carme Giralt — Barcelona

    Curiós que els dos exemples que poseu no encaixen gaire amb la definició de ‘bocí’. A menys que l'”etc.” de la segona accepció sigui molt lax… Per l’ús que se’n fa, sembla que un bocí és també una mica o un tros en general (no només de menjar o d’un sòlid trencat, tallat): aquest bocí de terra (aquest tros de terra), bocins d’estiu (miques o trossos d’estiu).

    Respon
  2. Ferran-Lluís Naya i Alemany — Pego

    La sogra sempre em deia la dita: Ovella que bela, perd bocí. Vg. DNV sv ovella. Sobretot perquè xarrant, xarrant, parava de menjar i tot.

    A Pego, no diem bocí, sinó “mossí”, híbrid de bocí i mos.

    Afig que hi ha un mot que trobe mal arreplegat als diccionaris: bossar (vomitar), a parer meu hauria de ser boçar, ja que el veig en relació a boca, com bocí o boç.

    Respon
  3. Esteve Grau — Barcelona

    Felicito en Ferran-Lluís Naya pel possible encert en “boçar”.
    Ahir em trobava en un cas semblant: admetem “castís”, però el derivat “castissisme” s’ha d’escriure així, o bé “casticisme”?
    I, encara, el comentari que volia fer sense tants preàmbuls:

    La tia d’un amic (dic “tia” no pas l’infantívol “tieta”) usava sovint “bocí” aplicat a persones, per exemple: “On s’ha ficat aquest bocí de nano?” o “En Lluís ja és un bon bocí d’homenet”.

    Respon

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

un pensament detorna