adrogueria f

Definició

Botiga on venen espècies i altres articles de consum corrent, especialment alimentaris, amb exclusió generalment del pa, la carn, el peix, les verdures i el vi.

Arriba’t a l’adrogueria i compra-hi pasta de sopa, pebre i olives.

Etimologia

D’adroguer, de droga, d’origen incert, potser de l’antic iranià darok, ‘medecina, droga’, i drog, ‘mentida’, transmesos per l’argot de les legions romanes. Drogueria té el mateix origen etimològic, però designa un altre tipus d’establiment: és el ‘comerç de drogues d’aplicació industrial, domèstica, etc.’, on venen pintures, productes de neteja i altres productes químics. D’on es dedueix que els oficis d’adroguer i droguer són diferents.

Usos

  • Així que podia li agradava anar a l’adrogueria Roca, situada darrere del palau dels Virreis; era un establiment relativament recent, que havia estat fundat feia uns vuit anys. A la dona li agradava embadocar-se en la botiga plena de prestatges que mostraven els productes; s’entretenia fixant-se en la quantitat de calaixos i calaixets, s’encantava amb el gran morter per moldre espècies… I s’embadalia, sobretot, contemplant les varietats de sucre: aterrossat, blanc refinat, roig, negre o de melassa, candi, de llustre, esponjat, serení…

    Maria Carme Roca, La merla blava (Barcelona: La Galera, 2015)
  • Els cartutxos s’adquirien a l’adrogueria de la vila, que era un establiment amb un rètol, Vda. de Artà Burguera. Drogas, estampat en caràcters que volien ser modernistes, i una porta com la d’una farmàcia, campaneta espatllada inclosa, on es despatxava de tot, des de sabons i lleixius fins a escopetes de caça, que tenien la negror lluent dels olis amb què se les untava i de la mort latent.

    Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002)

Tema de la setmana

Divendres vèiem que convé dir botiga en lloc de tenda… aquesta setmana veurem unes quantes botigues, tot i que sovint el pas del temps ha fet que desapareguin o es transformin en altres menes d’establiments. En lloc d’anar a ca l’adroguer (o, encara, al *colmado), avui tendim a anar a supermercats (al súper) on hi trobem de tot.

El mot d’avui és un suggeriment d’Òscar Solans, de Barcelona.

Enllaços

Temes i etiquetes

[easy-social-share buttons="facebook,twitter,print,mail" counters=0 style="button" point_type="simple"]

3 comentaris a “adrogueria”

  1. Lluís Emili Bou — Barcelona

    En el català que vaig aprendre a casa, a l’esquerra de l’eixampla, no es deia tant aquest final en “ia” que ara sembla imprescindible.
    El més normal era “cal xxx” , ca l’adroguer (que era el “colmadu”) que també era a Cal Peret i era on ara hi ha l’Hotel Axe, no pas l’adrogueria.
    Tres botigues més ençà hi havia la drogueria (aquesta sí) on venien drogues (!) a dojo com ara terra d’escudelles, blanc d’Espanya, mangra, cola de conill, calç…
    I el forn (no forneria ni fleca), el carboner, la bacallanera, el florista, la verdulera, ca la Balina (carn), Can Serrallonga (rellotger)…
    En canvi sí la vaqueria, la pastisseria, la merceria (o vetes i fils).
    Suposo que depenia del grau d’identificació de l’establiment amb el botiguer.

    Respon
  2. Ramon Torrents — Barcelona

    Com a tu, Lluís Emili, la terminació “-ia”, sense sobrar-me sempre, em sembla en molts casos innecessària, no tant per la coneixença personal amb el botiguer o la botiguera com per la identificació amb l’ofici més que amb les parets físiques on l’exerceix. “Forneria”, que també he vist, em sembla una monstruositat.

    D’una “llauneria” (més que “botiga”, normalment era un taller o obrador), n’hi ha constància al diccionari Fabra, però cap rastre al DCVB, que només entra “llauner”; això vol dir que no té o tenia tradició. De llauners ja no n’hi ha, com tampoc no hi ha estanyapaelles. Però quan aquests petits establiments funcionaven amb normalitat ningú no els anomenava amb el sufix “-ia”, sinó dient “a cal llauner, “a ca l’estanyapaelles” i, per extensió, “a cal lampista”, “a ca la modista”. La preposició prèvia, “a”, sembla quasi inseparable del “ca”. Ho veus així? Això pot explicar que algun restaurant encara conservi denominacions com “A cal cuiner” (nom que ara m’invento, però que respon a coses vistes)?

    D’un sabater que es dedica a reparar sabates velles en diem un “pegot”. Dir-ne “pegoteria” resultaria xocant i gairebé absurd. Crec haver llegit alguna cosa de la polèmica que hi va haver als anys 20 0 30 del s. xx quan s’establí la “ganiveteria” Roca, de la pl. del Pi de Barcelona. Les discussions van venir perquè es tractava d’un terme inoït. No sé on ho vaig llegir…

    Sense una relació directa amb el que diem, recordo una vegada (ja pot fer vint-i-cinc anys), un tros de conversa de dues dones, passeig de Gràcia amunt, en què l’una deia a l’altra: “Això, si no ho trobes al teu barri, ho pots mirar “a cal Corte Inglès“, que vindria a ser la consolidació pòstuma del recurs a què hem renunciat, el nom del propietari, del seu ofici, com fa el francès amb tota naturalitat amb “chez”.

    Respon

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

botigabugaderia