Definició
1 Persona que en una fira, etc., procura d’atreure la curiositat dels passants, per vendre’ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc.
Els dies de mercat sempre s’aturava per escoltar els xarlatans que predicaven per places i carrers.
2 Persona que explota la credulitat pública; que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.
Alguns dels tertulians que apareixen als programes de ràdio i televisió no són sinó xarlatans professionals.
Etimologia
De l’italià ciarlatano, possiblement resultat d’una contaminació de cerretano, ‘venedor de medicaments i d’indulgències falses’, amb ciarlare, ‘xerrar’; cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l’Úmbria, típica pels xarlatans ambulants.
Usos
El xarlatà predica davant del pou. «Qui s’hi llanci de cap», diu, «serà feliç». Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D’una banda, perquè l’home sap fer-se escoltar i, de l’altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d’altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l’ajut d’una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com si fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de pensar-hi molt, un dia m’hi llanço.
, «El pou», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 59En arribar al Molo, Goethe em va proposar fer una petita passejada fins al far. El port era curull de gent; un xarlatà, sobre un escenari, havia aconseguit arraïmar al seu voltant un públic que l’aplaudia admirat. Venia un ungüent batejat «Il distruttor de’ morti»; amb un ganivet es feia un gran tall al braç, la sang li regalimava per tota la mà, i llavors es posava aquell líquid groguenc que miraculosament feia que la ferida deixara de sagnar.
El secret de Goethe (Barcelona: Edicions 62, 1999), pàg. 160
Tema de la setmana
Amb la xerrameca de la setmana passada, ens han arribat uns quants mots d’arreu del món. Aquests dies veurem uns quants manlleus, amb la particularitat que tenen denominació d’origen, és a dir, que fan referència al lloc on sembla que s’han originat.