¿On eren les suposades riqueses dels casals dels Plana, dels Vallcorna o dels Veriu? ¿Què havien trobat, al capdavall, a les misterioses golfes de la casa de Ceferí de Valls, en el catau d’aquell personatge estrany, fill natural d’un bisbe segons veus volanderes, i de qui la senyoreta Estefania d’Albera, la més vella de la tertúlia, amb prou feines en tenia memòria? Res de joies, res d’olles rebotides de monedes d’or en amagatalls secrets; solament paperassa, pergamins i caixes de llibres vells llençats a les escombraries davant la desesperació incomprensible de l’Honorat del Rom que passà dies remenant brutícia a l’abocador per rescatar-los.

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988)

S’havia casat amb el Biel ben enamorada, encara que més d’una persona li va fer la confidència que el xic anava darrere la fortuna de l’oncle Fermí. Amb tot, ella no va voler fer cas a aquell cor de veus volanderes, que als pobles la millor diversió era amollar al vent tota mena de barbaritats.

Francesca Aliern, Sabó moll (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 23