Hi torno, com la cançó de l’enfadós, però és la pedra a la sabata més grossa que tenim. Una situació ben quotidiana i que qualsevol ciutadà ha experimentat: dirigir-se en castellà a algú desconegut perquè dona per fet que no entén el català. Una situació que parteix d’un prejudici, que és aquesta suposició que el desconegut no entén el català, i encara menys que el parla, i que sí que entén i parla el castellà, que per alguna cosa és la llengua no marcada, com hem estat veient, la llengua que evita possibles problemes. Moltes vegades, aquestes suposicions van lligades al fet de jutjar l’interlocutor pel seu aspecte, el qual fa pressuposar que és nouvingut i que hi hem de parlar en castellà. Si ens demanem el perquè, afloraran els prejudicis i les discriminacions d’aquests comportaments autòmats.

Carme Junyent amb Bel Zaballa, El futur del català depèn de tu (Barcelona: La Campana, 2020), pàg. 126

Recorda el seu pare, Silvestre Pujolà, en el seu llit de mort.
   —Fes-te càrrec d’aquest noi, assegura’t que mai no li falti feina per poder viure —li va demanar, i ell s’hi va comprometre sense saber per què son pare protegia aquell estrany.
   També li vénen al cap les vegades que ha parlat amb el seu treballador, que li ha demanat que no li busqui la ruïna, que no li compliqui la vida. En Florià mai no ha fet el paper del patró. Sempre ha respectat les lluites sindicals, les vagues, els mítings on l’Abril sovint té un paper molt destacat. És un paio admirat pels seus i sap que això sempre amaga algun mèrit. Però al mateix temps és una pedra a la sabata per a ell i per al seu soci, que fa anys que no entén com és que no l’ha fotut al carrer.

Care Santos, Diamant blau (Barcelona: Columna, 2015)