I aquella senyora de cabells blancs i molt curts, d’uns ulls blaus i vius, alta i prima, que havia intervingut en el congrés parlant de la mort? La Milena sabia qui era, havia vist fotos d’ella als diaris que anunciaven la visita del físic Wolfgang Leinberger a Nova York, era la seva esposa. L’havia reconeguda a pesar que les fotos no eren actuals, hi apareixia més plena i amb una trossa que recollia un gran quantitat de cabell ros. Aquell canvi físic i els seus comentaris al congrés li feien pensar que patia alguna malaltia greu.

Maria Lluïsa Latorre, Els peons de l’assassí (Vic: Emboscall, 2006)

Cendrós probablement es va adonar que era d’aquelles noies que no necessitaven maquillatge; com s’observa a les fotografies, tampoc li calia escarrassar-se gaire a l’hora de pentinar-se: igual que ara, normalment porta els cabells recollits amb una trossa; una qüestió pràctica que, malgrat tot, només fa que accentuar amb vivesa aquella naturalitat que no tan sols la fa propera de seguida, sinó impossible d’eludir; una presència que absorbeix i que atrau de manera instantània.

Genís Sinca, El cavaller Floïd (Barcelona: Proa, 2017)