Quan vaig néixer ma mare, com la majoria de les mares rosselloneses, desconeixia la paraula bolquer.
Allavores, com s’ho feia?
I bé, com totes les altres mares del encontorns de Perpinyà: trossava el seu mainatjó (el seu nadó), és a dir que li posava les trosses (els bolquers). I jo, en aquell temps, eri un mainatge a la trossa (una criatura de bolquers). I ella, orgullosa de la seua progenitura, la passejava pel carrer i la mostrava a les veïnes tot dient: «Mireu com n’és de bonic el meu ratolí, el meu petarró (petarrell)!» I les altres, per li fer plaer, li responien: «Ai! Ò (Sí a algú que un hom tuteja). És bonic com un sou (no el salari, sinó la moneda).» I quan me veien amb la cara trista a punt de fer el botet, me feien ralet per mor que se m’espassessen les ganes de somicar.
—Joan Bosch (d’Elna, Rosselló, des de Tolosa de Llenguadoc)
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...