Anys a venir, el petit Ferran [d’Antequera] es va casar amb la seva tia, Elionor d’Alburquerque, no perquè s’estimés la tieta amb un amor desordenat, sinó per assegurar-se el tron de Castella. Finalment no va regnar a Castella sinó a la Corona d’Aragó. És com quan et donen una habitació d’hotel que no t’esperaves.

Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Barcelona: Pòrtic, 2020)

Gràcies a l’habilitat del papa Luna, es va arribar a l’acord que els tres principals territoris de la Corona —Catalunya, Aragó i València— enviarien tres compromissaris cadascun a Casp, on decidirien l’hereu entre els possibles candidats. Aragó va votar en bloc a favor de Ferran; els tres valencians, capitanejats per Vicent Ferrer, també; i els catalans es van dividir: Bernat de Gualbes, conseller de Barcelona i aliat de Benet XIII, va votar Ferran d’Antequera; Pere Sagarriga, que havia estat nomenat pel papa cismàtic arquebisbe de Tarragona, i Pere Bertran, un jurista també del consell assessor del Papa, van tenir prou valor de votar a favor de Jaume d’Urgell.
   Amb el nomenament d’un Trastàmara en el tron de la Corona d’Aragó acabava la línia dinàstica del Casal de Barcelona. Sota els seus comtes i comtes reis la ciutat havia crescut molt i s’havia convertit en una de les més poderoses del Mediterrani. Era la seu de dues institucions poc comunes a Europa: un consell municipal format per homes de molt diversa condició, força representatiu de la gent de Barcelona, i un organisme nou, la Diputació del General, en principi captador i gestor d’impostos, però que s’estava afermant en la governació del país.

Enric Calpena, Barcelona: una biografia (Barcelona: Edicions 62, 2015)