Carregats amb les coses que ens quedaven vam començar a caminar. Calia avançar per tresqueres naturals, espais només sovintejats pels pastors del país, alguns excursionistes i els professionals del contraban.

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

Quan, canviant de posició, en [J.V.] Foix posava una cama sobre l’altra, era impensable que tingués noranta-tres anys. Era un moviment ràpid, decidit, segur. Jo l’espiava, admirat, cada vegada que ho feia. Un gest de jove, un múscul encara tens que alçava la cama sense aparent esforç i justificava la ratlla marcada dels pantalons, els mitjons estirats, les sabates enllustrades i amb els cordons ben lligats. I després s’alçava de la butaca, sense haver d’apuntalar-se amb les mans, mogut pel pur ressort de totes les passes que —per tresqueres de mar i de muntanya— havia acumulat a les cames amb els anys.

Josep M. Espinàs, Relacions particulars (Barcelona: La Campana, 2007), pàg. 58