El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tible és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d’una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d’espavilar ocells de nit, que diria l’avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. «M’agrada sentir la sardana de lluny…», escrivia en Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla i amb vent a favor, es fa sentir d’un quilòmetre lluny.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 60

Se sentia segur al carrer Major, on sovint la seva germana Laura escampava la seva alegria esbojarrada de quinze anys, amb les amigues que semblaven lloques quan es posaven a xerrar totes juntes. I la mare?, la seva esplèndida mare, que sempre arribava puntual, després de tancar la botiga. I el tible del pare? Quantes vegades havia sentit el tible del pare des del carrer, quan tornava dels estudis! Aquell tible era la música del seu carrer i de la seva vida. «Fuster i músic!», es deia a si mateix, fiblat per un intens orgull. Tocava a la cobla La Principal de l’Escala, i els dies de sardanes sempre l’emocionaven intensament.

Pilar Rahola, El carrer de l’Embut (Barcelona: La Magrana, 2013)