La comarca que havíem guanyat a força de baixes era una plana pelada, grisa com de terra d’escudelles, limitada per serres igualment pelades. Els seus pics tenien formes geomètriques, piràmides, cons truncats; a la sortida i a la posta del sol, la llum obliqua incidint-hi projectava unes ombres crues i cantelludes. Allò tenia el seu embruix: la geometria és pura, el mineral és net; la vida és bruta. Xilte i la Pobla de Ladron havien quedat endarrere i ara errabundejàvem amb el que quedava del batalló com hauríem pogut fer-ho pels cràters de la lluna; ara érem nosaltres els que formàvem una bossa avançada en territori enemic.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 119