Perdona’m, mare, per pensar aquestes coses el dia del teu enterrament, però és que el capellà no sé què diu, no me l’escolto, se me’n va el cap. Això sí, no puc deixar de plorar, tinc una esponja al clatell, últimament. Sí, ja sé que em diries, últimament i sempre, filla, perquè ja m’ho deies quan era petita. La Teresa no plorava mai i jo ho feia per qualsevol minúcia. Se m’ha acudit de pensar que potser tinc a dintre del cos més llàgrimes que ella. És a dir, que segurament hi ha persones que tenen a dintre més líquid que les altres, i l’han de treure, i, si no el treuen suant, el treuen plorant.

, El jersei (Barcelona: Rosa dels Vents, 2006)

—Aquí en aquesta casa el dit no se’l mama ningú, i no volem gent que tingui esponges al clatell.
   Wendy estava desconcertada i es va atrevir a preguntar què volia dir allò d’esponges al clatell. Era un terme mariner?
   Magnòlia, que no havia dit res, va esclafir el riure i li va aclarir que es deia allò de la gent que plorava per no res: l’esponja, plena de llàgrimes, sortia pels ulls i… no podia continuar de tant riure.

Wendy torna a volar (Barcelona: Cruïlla, 1996), pàg. 77