Quan anava a Llotja, un dia que entrava a classe de natural vaig observar que tots els companys d’aula no em treien els ulls del damunt en tota l’operació d’anar fins als penja-robes, treure’m l’americana, posar-me la bata guardapols i anar fins al meu cavallet, que era a uns tres metres de la tarima de la model, en el segon o tercer rengle. Fèiem nu femení i la noia era dempeus, amb un braç a la cintura i l’altre aixecat, agafat a la gruixuda corda que penjava del sostre.
   Era un dibuix al carbó damunt un full sencer de paper Canson, en posició plantada i gairebé el tenia llest, a punt per als darrers traços i l’extenuadora bufada amb el fixador. Al peu, amb unes grosses i tosques lletres —en vaig reconèixer l’autor per la cal·ligrafia però no li vaig dir res adreçat a ell particularment— havien escrit «Animal». Vaig deduir que l’esguard col·lectiu era per no perdre’s la meva reacció davant la broma insultant.
   Vaig quedar garratibat. Tots em guaitaven, companys i companyes, i vaig preguntar en veu alta, a la classe en general:
   —Qui ha tingut les penques de firmar el meu dibuix?

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1990), pàg. 381

Tenir moltes penques és sinònim de ser desvergonyit. De fet, des del seu naixement els Aspencat sempre han pencat per dir als antics dirigents del País Valencià, ara feliçment rellevats, que tenien moltes penques.

Màrius Serra, «Aspencat» (El Punt Avui Cultura, 8 de novembre del 2015)