És inevitable que l’escriptor que, després de mesos o anys de feina, provatures, dubtes, encerts i fracassos publica l’obra i veu com un crític, amb un text d’una pàgina i serrell, li invalida tot el que ha fet, desconfiï dels crítics. A tots ens ha passat, que un comentari ens hagi dolgut, perquè tots els escriptors tenim la cua de palla. Però a veure: és que el crític té dret a ficar-se amb el meu llibre? Té dret a esbandir-lo amb un comentari escrit després d’una sola o com a molt, dues lectures? Bé, és la seva feina i no podem oblidar que el crític és més a prop del lector que de l’escriptor.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 44

«Els nostres contemporanis estan confusos en saber que l’Església donà naixement al segle XIII a la Inquisició i que ordes religiosos, en particular els Dominics, hi estan involucrats. Aquesta nota vol precisar fins a quin punt hi estigueren els dominics i aclarir el problema…». Així comença un fulletó editat per l’Orde Dominicà, que porta per títol «La Inquisició, sant Domènec i els Dominics». El fulletó, amb la més bona intenció del món, desitja treure’s les puces de sobre. Avui dia, tothom fa el mateix quan es tracta de parlar sobre la Inquisició. Potser perquè s’ha parlat sense coneixement de causa, seguint el tòpic. Potser, també, perquè hi ha molta cua de palla.

Jesús Mestre i Godes, Els càtars: problema religiós, pretext polític (Barcelona: Edicions 62, 1994)