Les cases són avui búnquers. El timbre sona tan de tard en tard que ens sorprèn, fins i tot ens alarma, i abans d’obrir la porta mirem per l’espiell amb malfiança. Temps era temps això no passava. Quan vivíem al carrer Bellver el timbre no ens sobresaltava. Podia ser la senyora Anita, la veïna, que s’havia quedat al carrer sense les claus de casa seva; podia ser algú que venia a telefonar; podia ser la Carmeta Sendrós, que ens deia de pujar a casa seva perquè havia fet menjar blanc —era de Reus— o per veure l’exposició de regals de casament de l’Aurora.

Ramon Solsona, El carrer de la xocolata (Barcelona: Proa, 2025)

Permeteu-me començar com comencen els mites: temps era temps, en nits de lluna plena, quan encara no s’entreveien els límits de la terra i el cel, quan els déus i els homes vivien junts, va viure prop de l’actual Grècia una criatura gegantina, fill dels Titans, al qual van posar el nom de Prometeu. Un dia, Prometeu va robar el foc sagrat dels déus per donar-lo als homes i amb aquest regal, el domini del foc, es va voler simbolitzar la distinció de la raça humana per sobre de les altres espècies i el naixement d’una nova qualitat humana, la intel·ligència.

Maria Àngels Anglada, Relats de mitologia: herois i déus (Barcelona: Proa, 2008)