Es fa necessària una enorme confiança en les accions i els criteris espontanis fruit de la intuïció, perquè representen la més lliure veritat de nosaltres mateixos i, per contra, cal reservar tota la desconfiança pels preconcebuts. L’altra constatació que ha perdurat des de l’any 70 és que s’ha de ser molt cautelós a l’hora de voler eliminar les dificultats accidentals. Si, contràriament, les acceptem com a regals de Talia, i ens dediquem amb minuciositat a aprofitar-les, podem convertir-les en el desencadenant dels moments més sublims d’una obra, perquè l’atzar posseeix sovint una condició sagrada. Uns anys després la primera i millor escena de L’odissea confirmaria plenament la tesi.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 185

Ara, el teatre-teatre d’Ymbernon ja és paradigma escènic a tots nivells i a tot arreu. I si algú pensa que això acabat d’escriure és una exageració retòrica, la musa Talia el repta a fer la prova de mirar de no restar bocabadat davant les properes versions del treball en procés d’Ymbernon. Aquestes potser no resultaran tan reeixides com la d’Olot, o tal vegada ho seran més i tot, però ben segur que hi haurà troballes noves d’una lírica que va en camí d’influir en un capgirament radical de l’art escènic.

Carles Hac Mor, «Teatre altre» (Avui, 1 de novembre del 2006)