Un psicòleg, em sembla que estranger, afirmava en un diari que la xafarderia és la millor medecina contra la depressió. No sé si m’arrisco molt en afirmar que les persones xafarderes no solen ser bones candidates al suïcidi: sempre volen saber què hi ha més enllà de la cantonada. «Xafarderia», en la segona accepció del diccionari Fabra, és una paraula de difícil traducció. Una persona xafardera, és a dir, «tafanera», no ha de ser a la força indiscreta. Tafaner és aquell que «mira» què hi ha més enllà dels límits estrets del seu propi món. Això és el que han fet, durant segles, moltes dones, les quals mai no han pensat, a causa de les regles estrictes de la història social de la literatura, que la seva curiositat podia esdevenir obra escrita, i a voltes art.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 123

Però el més interessant és, com deia, la gent: gent arribada dels pobles en autocar que fan una visita a la capital, famílies que mostren a les criatures els portents del país, adolescents rialleres que es volen fer una fotografia al costat dels guàrdies que vigilen com estaquirots impassibles, turistes de calça curta que fem fotos per poder dir que hi hem estat, algun tafaner que busca el simbolisme polític en la iconografia dels grups escultòrics del realisme socialista i…, el que més em va colpir, gent gran que veus que ha vingut a acomiadar-se de tota una vida de revolució, ideals, transformacions i canvis en aquest enorme país.

Francesc Parcerisas, La primavera a Pequín. Un dietari (Barcelona: Quaderns Crema, 2013), pàg. 121