Durant els tres mesos de romandre a la Terra Alta mai no van permetre que travessessin el riu persones no vinculades a l’exèrcit. Jo i tots plegats vam passar la llarga tongada sense veure cap civil o paisà (és indiferent l’ús de l’una o l’altra denominació, car ambdues són igualment ximples). En aquella circumstància la correspondència ens va arribar més a glopades que mai i ja és ben coneguda l’actitud de qui llegeix coses que ja han perdut tota l’actualitat. (Alguna raó hi deu haver hagut per a deixar que el telèfon assassinés el gènere epistolar!) Tens davant teu una muntanya de cartes i de periòdics i tot et parla de coses remotes que, malgrat que haguessin estat transcendentals, ara, perduda la vigència, hom les llegeix superficialment puix que manca l’emoció de la immediatesa.

Viure i veure, vol. 2 (Barcelona: Pòrtic, 1990), pàg. 333