Em va caure el món a sobre, recordo que ja els últims dies ella feia una cara una mica estranya, com si no es trobés bé, però d’altra banda els ulls li refulgien més que mai, semblava que estigués ocupada seguint el camí d’un estel amb cua, la Marian era somiatruites a la seva manera, una filla d’immigrants anglesos que havia nascut aquí però que conservava tradicions i costums d’allà, com el de prendre el te, que em va acabar encomanant i ara no me’n sé estar.

Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)

N’Enric no havia estat mai un home envejós. En Carles i ell eren massa distints. Les seves vides seguiren camins diferents des de l’adolescència: l’un enderiat en les lletres; l’altre decidit a perpetuar el negoci familiar. L’escriptor, amb el desig d’estendre les ales i abandonar el niu, perquè l’illa l’ofegava; el germà, decidit a optar per les coses més segures de l’existència, tot allò que coneixia i que, per aquesta raó, podia estimar sense recels. No entenia com en Carles era capaç d’enamorar-se del que no es pot abastar. Sempre el va considerar un somiatruites i se’n burlava amb afecte.

Maria de la Pau Janer, Orient, occident. Dues històries d’amor (Barcelona: Columna, 1998)