E totes aquestes e semblants lamentacions feia la Princesa, ab los seus ulls destil·lants vives llàgrimes en gran abundància.
   Com Tirant véu les abundants llàgrimes e les discretes e piadoses paraules de sa senyora, acompanyades de tanta amor, deliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poc lo dormir dels dos amants, mas jugant e solaçant, adés al cap de llit, adés als peus, fent-se moltes carícies, mostrant cascú en aquell cas molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia, que ja la gent del palau se llevaven, dix la Princesa:
   —Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fóra que aquest delit un any duràs o jamés s’acabàs.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (Barcelona: Edicions 62, 1983), vol. II, pàg. 119