Ja estava mig adormit quan sentí un gemec que li féu obrir altre cop els ulls i badar bé les orelles per distingir si venia de fora o tenia a veure amb la primera becada i l’inici del sobec. Però res no sentí més que les remors conegudes de la mar i el tràfec a les cobertes. Tornà a aclucar els ulls amb decisió de no fer cas d’aquell renou que talment havia identificat amb una queixa humana emesa gairebé al seu costat, com si una altra persona viatgés també en la càmera, algú que fins aleshores no hagués gosat manifestar-se. Però els badà pocs segons després en percebre altre cop el plany, ara, amb perfecta nitidesa.

Carme Riera, Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994)

Ens acomiadàrem que era nit avançada. L’endemà partírem amb n’Alícia a Perpinyà en un autobús de línia. Tot just prenguérem la carretera ens entrà un sobec que durà les tres hores del trajecte, endarrerits que anàvem de dormir. Acudírem a veure Le dernier tango à Paris, la pel·lícula de Bertolucci que escandalitzava Europa. Hi anava la gent, a Perpinyà, com qui parteix en peregrinació.

Gabriel Janer Manila, Amor, no estàs fatigat (Barcelona: Proa, 2019)