També em digué Bardenwerper, i m’ho han confirmat els Drs. Schädel i Holscher, que els qui es suïciden, a l’enterro no los fan el sermó que fa el pastor protestant an els funerals (an el cementeri, si fa bon dia; i a l’església si el fa dolent). Amb això consisteixen els funerals protestants. També m’ha dit que tampoc hi ha tal sermó, a diferents regions, pels qui manen que les cremin en esser morts (crematori). Dins Prússia no és permesa tal cremació; a Saxònia sí i a les altres regions de l’Imperi, i s’hi va estenent, entre els protestants, i s’hi estendria més, si no resultava tan cara.

Antoni M. Alcover, Viatge a Alemanya i altres nacions (Barcelona: Edicions 62, 1996 [1908]), pàg. 43

A la tarda de l’excepcional diada, la meva mare em va dur a fer algunes visites, vestit amb la indumentària de l’acte, i com que a mi el que em feia més il·lusió de tot era el rellotge, que per primera vegada posseïa, durant les visites no em sabia estar de treure’l, palpar-lo i mirar l’hora. Socialment això representava una gran desconsideració, i la meva mare patia pel meu constant ficar-me de peus a la galleda. Quan s’acabà aquella broma, en la qual jo em divertia molt poc, la meva mare em va fer un sermó terrible, i des d’aleshores vaig veure clar que en les visites de compliment s’ha d’ignorar l’hora que és.

Josep M. de Sagarra, Memòries (Barcelona: Aedos, 1964, 2a ed. [1954]), pàg. 286