A mesura que ens hi acostàvem, caminàvem més de pressa i la intriga ens cremava per dins. Alhora, però, ens sobrevenia una vergonya pueril, com si tot d’una ja ens hagués passat l’edat per a aquelles bajanades. La manera d’aplacar-la era dubtant del que hi trobaríem.
   —Us aviso que el meu germà és un cap verd —deia en Mercader—. Pot ser, per exemple, que hi enterrés l’últim periquito que se’ns va morir. Tot per desenterrar-lo al cap d’un temps i veure com s’havia podrit la bèstia.
   —No hi haurà res, ja ho veig —deia el més escèptic.
   —Tu què saps? —li replicàvem—. I si descobrim que hi ha amagada una ampolla de whisky?

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 70

El pare li deia que aquella noia era un cap verd, que només era bona per donar disgustos, que ja l’havia feta molt grossa a Barcelona, i que ara ho tornava a fer a l’Havana, perquè la Montserrat estava ben perduda, no tenia remei. Però ella havia conegut força la Montserrat, i sabia que només era una noia espantada que no era feliç enlloc. I enamoradissa, massa enamoradissa, d’aquella mena de dones que es poden perdre per un home que els diu coses boniques a l’orella. «Hi ha dones que els atrauen els homes dolents», i en pensar-ho va tornar a plorar.

Pilar Rahola, El carrer de l’Embut (Barcelona: La Magrana, 2013)