Tot i que no vam seguir estudiant junts, vam continuar veient-nos. Al començament, d’amagat, perquè els pares no volien que fóssim amics. Fins que vaig entrar a l’Acadèmia de Belles Arts, vam ser cul i merda. Podíem passar-nos hores xerrant de tot i de res. O espiant pel carrer les noies que ens agradaven.

Eduard Márquez, La decisió de Brandes (Barcelona: Empúries, 2006), pàg. 51

   —És impossible. —I després d’una pausa i de mirar cap al soldat que els observava—: Però vinc amb tu. Amb una condició.
   —Quina.
   —Que el Faner també vingui amb nosaltres.
   S’ho hauria d’haver imaginat. El Tonet i el Faner anaven tot el dia junts. Eren cul i merda i, en proposar-li la fugida, no havia caigut en aquest detall. Va refer mentalment totes les passes, imaginant-se ara amb el Tonet i el Faner, que encara era més esquifit de cos.
   —Sí, Tonet —va sospirar al cap d’una estona—. El Faner pot venir si està disposat a trencar-se una cama. —Va somriure amb un gest cansat i afegí—: Però si ho xerra, el mataré.

Jaume Cabré, «L’esperança entre les mans», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 51