Definició
1 Olor, flaire.
2 Olor o gust que comunica a un menjar, a una beguda, una substància que s’hi ha produït per una transformació química o una altra causa.
Tot el rostit tenia una sentor d’oli ranci.
Etimologia
De sentir, del llatí sentire, ‘percebre amb els sentits; adonar-se; pensar’.
Usos
Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l’ànsia que t’ofreno.Feliç qui sap
escriure sempre —i seduir en escriure’l—
com al primer poema.Feliç qui sap
Marta Pessarrodona, «Qui té por de T.S. Eliot?», dins A favor meu, nostre (Barcelona: La Sal, 1981)
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d’espígol.El senyor del meu costat roncava, mal afaitat, amb la boca oberta, les mans tancades sobre la cintura protegint una mena de sarró indefinit, i a cada exhalació l’atmosfera s’omplia d’una càlida sentor d’all.
Agustí Pons, Temps indòcils (Manresa/Barcelona: Angle, 2007), pàg. 73
Tema de la setmana
Mots que s’ensumen
Fins allà on sé, i a les comarques de Reus i voltants, ‘sentor’ s’empra sempre (o quasi sempre) en un sentit pejoratiu, de mala olor, de tuf.