Divendres, després de Matemàtiques, tragué el nas per l’aula un home pèl-roig, de nas esmussat i que semblava esverat. Estava nerviós, i respirava a ruflets curts i sonors, audibles des del fons de la classe. Venia a substituir en Méndez, l’altre professor que havia agafat una depressió nerviosa i romania hores i hores a casa, rumiant sobre la inutilitat de l’existència.

Isabel-Clara Simó, «El professor de gramàtica», dins Alcoi-Nova York (Barcelona: Edicions 62, 1987)

—Perdona —el va interrompre l’Haroun—, però m’hauràs de donar unes nocions de geografia.
   —Vaja. —La Puput Peroò va fer un ruflet.— Veig que ets un mal estudiant.
   —Això no és lògic —va replicar l’Haroun—. Tu mateixa m’has explicat, tota orgullosa, que la Velocitat ha amagat aquesta Lluna a la gent de la Terra. Per tant, no és raonable esperar que en coneguem les característiques topogràfiques, els principals productes d’exportació i coses per l’estil. —Però a la Puput Peroò li brillava l’ull. Realment, parlar amb una màquina implicava dificultats importants, va pensar l’Haroun. Amb aquella cara inexpressiva, era impossible saber si t’estava prenent el pèl.

Salman Rushdie, Haroun i el mar de les històries (Alzira: Bromera, 2010), traducció de Marta Pera Cucurell