—¿Com ha acabat això de la revolució? —diu un tercer.
   —Diuen que han guanyat —hi afegeix encara un altre.
   —¿Qui diuen que ha guanyat?
   —Els de sempre, home, els de sempre, qui vols que guanyi —se sent que contesta algú des de dins de la multitud que envolta Akaki Sergueièvitx, que continua parlant i parlant mentre cada vegada la rotllana es fa més grossa.
   Ah, era aixo el que volia, que tot el poble vingués a veure’l i escoltés el que els havia de dir, que a partir d’ara començava un temps futur i tot això que li havien donat a llegir en els diaris del partit.

Francesc Serés, Contes russos (Barcelona: Quaderns Crema, 2009), pàg. 162

Al cap d’una estona, la foscor es va fer més espessa —recordes els nuvolats de què t’enraonava al principi?— i unes gotes de pluja s’esclafaren a terra. En aquell precís moment, jo entrava a les oficines de la mina Segre, davant per davant de la barberia, i ho recordo bé: la rotllana de badocs es va desfer en un tres i no res, tothom buscà cobert i el Florenci es trobà sol al mig del carreró mentre la pluja creixia i es convertia en un aiguat que el degué amarar fins als ossos.

Jesús Moncada, «Un barril de sabó moll», dins, El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 9