Va donar per acabat l’esmorzar i se’n va anar davant del mirall a col·locar-se la perruca. Va dissimular un rot amb gust de xocolata i es va posar un gec per baixar al fred vestíbul. Del capdamunt de l’escala va mirar la visitant i s’ho repensà. Va tornar a entrar, a l’encalç de l’Hipòlit.
   —Digues-li que estic enfeinat. Que t’expliqui què vol.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

Vaig sentir-me per molts anys presoner de les seves gràcies i sempre li demanava que fes petar la tralla que portava penjada al muscle, o que tragués del seu pit pelut un d’aquells rots profunds, duradors com una tronada, i que li feien vibrar tot el cos.

Lluís Ferran de Pol, La ciutat i el tròpic (1956), dins Narrativa catalana de l’exili (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2005), pàg. 837