M’hi asseia amb tota avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les coses parlessen a la meva ànima reposada. Mirava melangiosament com el dia s’anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part d’allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants… Oh que és dolç l’anar guaitant d’ací d’allà, amb l’enteniment caigut i descansat com un cap sobre un coixí!

Joaquim Ruyra, «El primer llustre d’amor», dins La parada (1919)

«Jo no sé —diu— quina necessitat tens de dramatitzar-ho tot!» Deu ésser el gust d’escriure que tinc, el que m’obliga a apuntalar el pensament en cada gest, en cada gir; quan per si sol, el pensament seria volada lleugera, fugissera, diàfana —el mateix que els músculs del seu cos quan va i ve a tocar meu i que participen de la seva rossor amb una perfecció aèria, una llibertat completa, meravellosa, que s’encarcara al moment precís que s’adona que l’estic observant. «No veus com són la gent!», diu ella. Somric perquè la gent m’agraden com són, per observar com són, per estudiar com és ella.

Jordi-Pere Cerdà, Col·locació de personatges en un jardí tancat (Barcelona: Columna, 1993)