I tanmateix, això que li havia succeït no és res que no sigui freqüent entre molts ciutadans de Barcelona, on les expressions d’estranyesa o d’incomprensió davant de qualsevol accent o dialecte del català que no sigui el que ells fan servir (i que ara no entraré a qualificar) són el pa de cada dia. Ni tan sols cal que l’interlocutor vingui d’un indret extraterrestre com Mallorca: amb que procedeixi de racons exòtics com les terres de Ponent, el delta de l’Ebre o les comarques de l’anomenat rerepaís, n’hi pot haver prou perquè es reprodueixi el problema.

Sebastià Alzamora, «Blaveros catalans» (Avui, 14 de febrer del 2009)

Les sortides de vacances han estat bones per constatar, al llarg de tota la franja mediterrània, les veritables dimensions de la depredació. Submergits en la crisi, hem pogut contemplar els esquelets insepults dels edificis abandonats a mig fer, les grues aturades que podrien servir de forques per penjar-hi els responsables del daltabaix. La premsa d’aquest estiu ha anat plena de cròniques sobre la patètica situació de la costa i de part del rerepaís. Només amb uns quants titulars, escollits a l’atzar, n’hi ha prou per exposar la situació: «Creixement desmesurat i desordenat», «Terrible desgavell urbanístic», «Edificació massiva, urbanisme salvatge», «L’epidèmia del totxo envaeix el territori»… I, sobre tots, aquest: «La costa, convertida en un mur de ciment».

Narcís-Jordi Aragó, «El mur» (El Punt, 28 de setembre del 2009)