Blaveros catalans

 

Sebastià Alzamora

 

No fa gaire, un amic meu de Mallorca es va desplaçar a Barcelona per assistir a una trobada amb uns col·legues seus de professió, durant la qual havia de pronunciar una petita xerrada. Així doncs, davant d’un auditori reduït, el meu amic va dur a terme la seva al·locució i ho va fer, lògicament, en el seu català de Mallorca. Fins aquí, res de remarcable. La sorpresa la va tenir en obrir el torn de preguntes i trobar-se amb una objecció repetida no per tots, però sí per bastants dels assistents: que no l’havien entès. Tots eren, convé subratllar-ho, catalanoparlants de tota la vida, però els costava d’entendre algú que els xerrava en mallorquí. Ho manifestaven sense cap mala fe: al contrari, ho admetien amb una naturalitat que al visitant li va semblar més aviat desarmadora. Algun fins i tot no es va estar de recriminar-li que no vocalitzés amb més claredat. Val a dir que aquest amic meu no té cap problema de logopèdia i que vocalitza perfectament: però ho fa, com és lògic, a la mallorquina, amb abundància de vocals neutres i pronunciant la o àtona com una o, i no com una u, entre d’altres característiques habituals entre els parlars illencs. I això, que no sembla tant, es veu que causava greus problemes de comprensió a alguns dels seus col·legues.

El meu amic m’explicava l’anècdota en un to divertit, però a la vegada desconcertat, perquè no s’imaginava que es poguessin produir segons quins problemes de comunicació entre persones que parlen el mateix idioma, encara que ho facin amb accents i deixos diferents. I tanmateix, això que li havia succeït no és res que no sigui freqüent entre molts ciutadans de Barcelona, on les expressions d’estranyesa o d’incomprensió davant de qualsevol accent o dialecte del català que no sigui el que ells fan servir (i que ara no entraré a qualificar) són el pa de cada dia. Ni tan sols cal que l’interlocutor vingui d’un indret extraterrestre com Mallorca: amb que procedeixi de racons exòtics com les terres de Ponent, el delta de l’Ebre o les comarques de l’anomenat rerepaís, n’hi pot haver prou perquè es reprodueixi el problema.

Un problema que tan sols pot ser d’actitud, i més concretament d’una barreja de mandra, displicència i una cosa difusa que, per qualificar-la d’alguna manera, en diré arrogància. I només pot explicar-se d’aquesta manera per dos motius. Un, que la mateixa situació no es dóna mai a l’inrevés: és a dir, no s’ha vist mai —que jo sàpiga— que un mallorquí afirmi que no entén allò que li diu un de Barcelona, encara que aquest parli en el xava més estrepitós que pugui imaginar-se. I encara menys, com és lògic, resulta concebible que un tortosí, posem per cas, declari que no comprèn el parlar de la capital. I dos, que aquesta mena de problema tampoc no es detecta en altres idiomes de comunitats civilitzades: ¿algú s’imagina, sense anar més lluny, que un madrileny es queixi de no comprendre el que diu un orador canari, andalús o bolivià i, a més, es quedi tan ample? No: el que faria l’hipotètic madrileny seria, senzillament, parar l’orella i mirar d’enganxar el discurs, cosa que de ben segur aconseguiria sense trencar-se cap os per l’esforç. I, en cas que no ho aconseguís, segurament se’n guardaria de dir-ho per no passar per soca.

Nosaltres, però, anem d’una altra manera. Un altre exemple: fa uns dies, amb motiu de l’estrena de l’adaptació teatral de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama, que aquests dies es representa al TNC (i que encara no he pogut anar a veure, però espero no trigar gaire a fer-ho), alguns diaris destacaven com qui sap què el fet que els actors catalans que hi intervenen havien hagut d’aprendre, agafeu-vos, a parlar el mallorquí, o a imitar-lo. Caram, quina notícia: sense voler treure cap mèrit als actors i les actrius de Mort de dama, en principi la imitació d’accents, dialectes o maneres de parlar característiques és una habilitat que forma part del seu ofici, i es troba entre els mínims que podem esperar d’un actor o una actriu amb cara i ulls. ¿Algú s’imagina com una notícia destacable que un actor de llengua castellana sigui capaç d’imitar el parlar argentí, suposem? Recentment, l’actor australià Hugh Jackman explicava en una entrevista que li havia agradat treballar al film Australia, perquè això li havia permès d’actuar, per primera vegada en anys, usant el seu accent natural. És a dir, que a totes les altres pel·lícules que ha fet ha hagut d’impostar un anglès que no es correspon amb el que ell parla a casa seva: però no semblava que això l’hagués destarotat massa, a dir veritat.

És habitual, a Barcelona, escoltar escarafalls contra els blaveros valencians, els gonelles mallorquins i altres negacionistes de la unitat de la llengua catalana: escarafalls ben justificats, perquè són discursos que no tan sols manquen de tot rigor i veracitat, sinó que brollen de la visceralitat més fatxa. Però després resulta que, al mateix Cap i Casal, persones que no tenen res a veure amb la ultradreta practiquen aquesta mena de blaverisme banal consistent a declarar-se incompetents en el seu propi idioma quan el senten parlar d’una forma més o menys diferent a la seva habitual. Saps què? Potser que recorrem al castellà, i així segur que ens entendrem tots.

Publicat originàriament a l’Avui el 14 de febrer del 2009