—Una frase d’un futbolista… Un esportista m’aniria molt bé. Això faria funcionar el boca-orella.
   —No en conec cap.
   —O un entrenador. Tu coneixes el Guardiola?
   —No.
   —No coneixes ningú que el conegui? Tu has anat a la llotja del Barça! A tu el futbol t’agrada.
   La Sara Cavall, nerviosa, s’eixuga un regalim de moc que li surt del nas.
   —Ja no. Ja no m’agrada i he perdut el contacte…
   —Però si sempre en fas articles! Si sempre vas a dinar amb tots els homenots aquests del futbol.
   —No, no. Ja no.

Empar Moliner, És que abans no érem així (Barcelona: Columna, 2020)

El sergent es va acostar al presoner i li va disparar al cap. El comandant del camp de concentració li va llançar una mala mirada, però allò va servir per a encendre més els ànims de l’starshinà, que tot seguit va escopir sobre el mort. Els presoners ens posàrem de seguida a escriure, mentre un parell de soldats russos s’enduien el mort, arrossegant-lo pels peus, i deixant rere seu un regall de sang molt brillant, més negra que roja. Havíem rebut l’ordre d’explicar la nostra vida, reflexionant sobre els nostres actes feixistes i la nostra necessària conversió a la doctrina bolxevic.

Martí Domínguez, L’esperit del temps (Barcelona: Proa, 2019)