L’altre dia vaig anar a dinar a un restaurant paquistanès-indi al Raval. Després d’haver-me empassat les pakores, les samoses i l’arròs basmati amb pollastre i curri de rigor, vaig sentir la necessitat d’anar al lavabo. Quan em vaig rentar les mans, vaig aixecar la vista i em vaig veure a l’altra banda del mirall. A la meva esquerra un aparell d’aquests d’eixugar les mans, i malauradament, cap tovallola ni cap tovalló de paper a la vista. Quan vaig prémer el botó, no en va sortir aire calent, ni aire fred. Res, cap reacció, em vaig quedar allà plantada estirant les mans, com si em faltés un bull. Era allà amb les mans rebejades, i vaig mirar de fit a fit aquell aparell odiós que no funcionava, ocupa espai i era inútil del tot, i que em feia fer el ridícul esperant d’ell una funcionalitat que no tenia, em va decebre.

«Visca els tovallons de paper als banys públics!» (blog ‘La reusenca’ 18 de desembre del 2005)