Recordo el que havia ocorregut amb el «noi dolent» del poble. Li dèiem «el Pep fuster». Tenia espantada tota la quitxalla i havia agafat el costum d’imposar a tothom la seva voluntat, tan sobirana com arbitrària… Un dia en va fer un gra massa: no em vaig poder aguantar més i me li vaig abraonar al damunt. Ens vam estomacar de valent, però al final va acabar, vençut, sota els meus genolls, i això que tenia tres o quatre anys més que jo…

Pau Casals, al llibre de Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals (records i opinions d’un músic) (Barcelona: Selecta, 1967), pàg. 33

—Ei, Adriana! Fa dies que no ens veiem —digué la noia mentre es deixava caure al banc—. Ja no vols saber res dels companys de sempre?
   —Hola, Judit —va dir l’Adriana sense cap alegria—. Tinc molta feina últimament, el meu Capità Garfi no em deixa ni respirar.
   —Encara l’anomenes Capità Garfi, el teu ordinador? —preguntà amb un lleu to de sorpresa a la veu—. Aquestes coses són per a la quitxalla, Adriana; els del tercer pis ja hem de ser més seriosos.

Anna Vilar, I un dia serà demà (Barcelona: La Galera, 1985)