«Ara sí», vaig dir-me. «Ara t’arreplegaré!». Ja tenia a punt la meva arma de paper, quan van venir-me uns escrúpols de consciència que em van petrificar el gest. De consciència o d’egoisme, perquè de tant en tant, quan no tinc altra feina, medito sobre la reencarnació. No és que hi cregui, però tampoc puc dir que hi deixi de creure, perquè a veure si hi ha algú que em pugui donar garanties en un o altre sentit.
   Se’m va ocórrer de posar-me en el lloc de la mosca. Quina en fora que, en una vida futura, em toqués d’adoptar la menuda forma del meu visitant. Aleshores, ho consideraria tot d’una altra manera i el jo d’ara se m’apareixeria com un monstre ganàpia, abusador, que gran mal se’n faria d’empaitar-me amb propòsits de destrucció. Realment, no hi hauria dret…

Pere Calders, «El cactus», dins Tot s’aprofita (Barcelona: Edicions 62, 1983)

Ja prop de migdia parà taula, tirà un ou a la sopa i esperà que l’amo la cridés; però trigava.
   —Què triga tant, aquest jaio golafre —rondinà la noia—, quina en fora que ara se li acudís dinyar-la!
   I amb un sobresalt d’angúnia:
   —Només que allargués fins al dilluns! Si no, ¿quan em casaria? Ja no puc aguantar més.

Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat (Barcelona: Club Editor, 2018), traducció de Joan Sales [1959] revisada per Pau Sabaté