Tant en Cintet com en Quimet no paraven de parlar dels escamots i que haurien de tornar a fer el soldat i tot el que calgués. Jo els vaig dir que bé, molt bé, fer d’escamot bé, però que ells ja havien fet el soldat i vaig dir a en Cintet que em deixés en Quimet tranquil, que no me l’esverés amb els escamots perquè prou maldecaps teníem. En Cintet va estar vuit dies sense mirar-me la cara. I un dia va venir a trobar-me, quin mal és, fer d’escamot?

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), cap. XXIV

Parlà Plaerdemavida e dix:
   —Oh bé sou estranya senyora! En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar l’amistat dels cavallers. Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot l’Imperi; e per un besar vos feu tant d’oir! Quin mal és lo besar? Que ells en França no en fan més menció que si es donaven la mà. E si a vós volia besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil·la pau, fer del vici virtut. Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s’hi requiren armes, que en temps de pau no hi cal ballestes.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (1490)