L’experiència és un bé preuat que sovint ens arriba tard. Són molts els refranys que lloen l’experiència ben usada. Per exemple, A músic vell li queda el compàs; Qui ha fet avui, farà demà; Qui fa un cistell en fa cent si li donen vímets i temps, o bé On n’hi ha hagut, sempre en queda.
   En sentit figurat, la dita apunta que qui ha fet una malifeta pot fer-ne una altra. I si ho extrapolem al cas dels furts i de l’engany, qui ens ha enredat o robat un cop, ho pot fer moltes altres vegades.
   Ex.: «Ja li vaig aconsellar que no agafés en Manel d’empleat després del que m’havia fet a mi. I mira, qui fa un cove fa un cistell, i ara ha tornat a agafar diners de la caixa.»

Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies, 101 dites il·lustrades per a tothom (Valls: Cossetània, 2022), pàg. 212

Amb aquesta classe de gent no hi valen termes mitjans, està entès. S’ha d’esperar la producció d’un fet important, d’una malifeta que valgui la pena, i, una vegada constatada, tirar al dret, fins al final. Ja l’hi deia fa una estona: qui fa un cove fa un cistell. Per mica mica de paciència que hom tingui, això no falla mai, sobretot si hom té l’habilitat, comprèn?, de saber posar les boles ben posades. Aquestes malifetes de deu duros no tenen importància més que pel símptoma que ofereixen. Són un indici de l’aparició d’un temperament que fatalment es manifestarà… És un error, al meu entendre, evitar, en virtut d’un fals sentimentalisme, que les coses segueixin el seu curs, que els homes es manifestin tal com són. És l’única manera d’obtenir que qui la fa la pagui.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)