Definició
Referit a algú que fingeix no interessar-se per una cosa, quan en realitat no la pot obtenir.
Fa temps que es vol comprar aquesta moto, però no té diners. I ara que me l’he comprada jo, diu que no val res. Ja és ben cert que quan la guineu no les pot haver diu que són verdes.
També: la guilla, quan no pot haver els raïms, diu que són verds. Vegeu-ne més variants a la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies. Recordem que una guineu, una guilla o una rabosa es refereixen al mateix animal.
Origen de l’expressió
Té l’origen en una faula d’Isop, posteriorment recollida per Lafontaine, en què una guineu famolenca no podia abastar unes apetitoses figues que penjaven de l’arbre, perquè eren massa altes i ni saltant hi arribava. Veient que eren fora del seu abast i que no les podria menjar, s’hagué d’aconsolar dient que encara no eren prou madures per a ser menjades. Segons les fonts, tant es refereixen a raïms d’una parra com a figues d’una figuera.
Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies, 101 dites il·lustrades per a tothom (Valls: Cossetània, 2022), pàg. 66
Usos
Sí, reconec que gasto una certa misogínia, potser perquè la guineu quan no les pot haver… Però ja se sap que la solitud és patrimoni dels poderosos, l’exercici del poder en el fons sempre és un acte solitari i, com a tal, no mancat de plaer. Però un plaer distort, de drecera errada. El poder no crema ni desgasta, sinó que erosiona i corroeix. El poder és més absorbent que l’amant més passional i no et permet d’alternar-lo amb el conreu de l’amistat , perquè podria menjar-li terreny i generar malfiances.
Joaquim Soler i Ferret, Una furtiva llàgrima (Palma: Moll, 1983)—Anem, home! Déu nos en guard! Això no és per a tu ni per a mi. Diners, diners, que donen dinar! Amb un pergamí podries enquadernar un llibre.
Narcís Oller, La febre d’or I (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1891]), pàg. 242
En Foix no volgué discutir-ho, planyent-se interiorment d’aquella mesquinesa de mires. «Ja se sap: la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes». És el consol dels petits. També algun temps ell se n’havia rigut, dels pergamins: el veia tan lluny, tan lluny de la mà, que somiar amb abastar-ne un era ximpleria.
Tema de la setmana
Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies (bona gent; tots tres subscriptors de RodaMots) acaben de publicar 101 dites il·lustrades per a tothom (Cossetània), amb refranys, frases fetes i locucions: cada dita va acompanyada d’una il·lustració al·legòrica i del seu significat, un exemple d’ús que ajuda a comprendre-la més fàcilment, altres dites equivalents i comentaris interessants sobre el seu origen o sentit. Aquesta setmana en veurem unes quantes, amb les il·lustracions corresponents (de Joan Antoja). El mot d’avui, a més a més, és un suggeriment de Sílvia Porqueras, de Sabadell.
Avui és l’últim dia de l’arreplec de virolla! Però encara podeu fer-hi aportacions, i fins i tot demanar un llibre de regal si la feu de 14 euros o més (tot i que molts ja els hem exhaurit o estem a punt d’exhaurir-los; si trieu cap llibre marqueu més d’un títol per si de cas). Ja no us clavarem més la lata amb els donatius; qui vulgui ha tingut l’oportunitat de fer-se mecenes de RodaMots i contribuir que els mots no deixin de rodar, qui no, no (no passa res, cadascú per on l’enfila) i qui dia passa any empeny.
Moltes gràcies a tothom!