Les mans d’Irene i els seus ulls anaven entrant quasi per la mateixa porta per on ho havien fet els xiquets que anaven a visitar les seues mares. Xiquets que no es detallava d’on procedien. Xiquets de suburbis, de barraques, de cases de beneficència o d’orfenats, cercaven cadascú la imatge diferent i única feta a la mida de l’enyor. Elles eixien de les cel·les, avui més netes i polides que de costum.

Maria Beneyto, «Massa depriment», dins La gent que viu al món (Alzira: Bromera, 1997 [1966]), pàg. 68

És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les voreres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges.

Joan Sales, carta a Màrius Torres enviada des de Xàtiva el 16 de març del 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007)