Un conegut que tenia un negoci al carrer dels Bastaixos va pagar classes particulars al seu fill de francès. Un dia en què el nin ajudava a despatxar a la botiga entraren uns anglesos a comprar i lògicament l’infant no els va entendre. Son pare s’estirava els cabells mentre encalçava el nin a clotellades pel carrer i predicava a qui el volgués escoltar: «Amb tot lo que duc gastat amb aquest tros d’ase perquè entengui s’estranger i no m’ha servit de res». El pobre nin plorava com una magdalena i continuava sense entendre res de res.

Conxa Forteza, «I tot lo demés com noltros…» (Diari de Balears, 3 de juliol del 2007)

Wendy era una noia sense complicacions i es reconeixia una debilitat: s’adaptava a tot de seguida, amb el perill que tothom s’aprofités de la seva bona voluntat. Com Peter Pan, que l’havia utilitzada per fer de mareta d’una pila de nens perduts. Però ara era aquí precisament per enfortir aquella debilitat. I com l’enfortia? Plorant com una Magdalena perquè havia vist un gos semblant al de casa i escoltat una música que li recordava un amor llunyà i molt tendre. No, no i no, de cap manera. Allò no podia continuar.

Olga Xirinacs, Wendy torna a volar (Barcelona: Cruïlla, 1996), pàg. 53