Definició
Ploraner, que sol plorar sovint o per poca cosa.
No m’agraden els poetes ploraires i sòmines.
El seus sermons ploraires commovien les masses.
En valencià també s’usa la forma ploró -ona (o ploricó -ona): «El teu fill és un ploró, sempre està plorant», tot i que alguns lingüistes (com ara J. Ruaix) en desaconsellen l’ús per considerar-la un calc del castellà llorón.
Antigament els ploraires eren les persones (habitualment dones) llogades per anar a plorar en els enterraments (també anomenades ploracossos, ploramorts o simplement ploraneres).
Usos
La vostra mare va ajudar com va poder amb una alegria que jo mateix no li coneixia, cosa que, quan me la van contar els companys, em va estranyar, car les seves cartes, quan m’escrivia a la presó, eren més aviat ploraires, però està demostrat que cal jutjar la gent pels fets i no pas per les paraules.
Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 107Senyora: No saps viure sense queixar-te…
Joan Puig i Ferreter, Joan Puig i Ferreter, , «El noi mimat», dins Teatre complet, 2 (Tarragona: Arola, 2001)
Quimet: Qui es queixa?
Senyora: Tant com jo l’odio, la queixa! Ah!, tu ets de la mateixa pasta de ton pare, gent flonja i ploraire, sense activitat ni energia.
Quimet: Què!… Jo no tinc activitat, jo que treballo tot lo dia com qualsevol dependent?
Senyora: (Rient.) Oh… bé…
Quimet: (Indignat.) Com un miserable dependent, sí.
Senyora: (Irònica.) Bé, vaja, un dependent com tu, jo, sent amo, el tiraria de seguida a la porta.
Tema de la setmana
Ploramots