…els meus dos avis Roderic i Domènec pertanyien a l’estament militar, i tant l’un com l’altre descendien d’algun cavaller Borja que vingué al nou regne de València amb el rei Jaume al temps de la conquesta, hom diu ara que aquell primer Borja valencià era descendent del noble Pero de Atarés, que al seu torn provenia del rei Ramir d’Aragó, però això són invencions que un pixatinters de la cúria romana va escriure quan la meua filla Lucrècia es casà amb l’hereu del duc de Ferrara, ens volia afalagar al duc i a mi fent que la novençana tinguera algunes gotes de sang reial, també és veritat que jo no he desmentit aquesta fantasia sinó que vaig dir que podia ser ben veritat, ja em va bé que s’ho creguen…

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996), pàg. 41

Quan el llaüt era a punt de salpar de Tortosa, el Ramon, l’agent de la casa Salleres, es presentà esbufegant al moll per comunicar al patró l’encàrrec acabat de rebre per telèfon. En saber de què es tractava, el Nelson arrufà el nas i amollà un rosari de renecs dels més gruixuts del seu repertori, no massa extens però sí prou contundent per posar els pèls de punta al pixatinters. El Ramon no es pogué estar de donar un cop d’ull al voltant. Des que el govern franquista, carn i ungla amb l’església, havia fet enganxar arreu cartells amb la prohibició de blasfemar, denúncies i multes sovintejaven.

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988)