Pertot se’n fan, de bolets, quan plou. Cap partit no està exempt de les divisions internes, de les lluites de poder i de les ambicions dels seus dirigents. En l’etapa daurada del PP, que sembla que ara arriba a la seua fi, José María Aznar va inculcar la consigna que la discrepància era poc menys que antinatural. Es tractava d’una clara estratègia electoral basada en el principi que els votants castiguen la divisió. Així, i durant almenys huit anys, el PP valencià va ser una (només) aparent bassa d’oli. El temps de la uniformitat ha deixat pas a la discordança oberta.

Enric Orts, «De la pinya a la guerra oberta» (El Punt [edició País Valencià], 17-23 d’octubre del 2004)

Cal no enganyar-se, insisteix [Pedro] Salinas, i amb més raó que un sant: «Un poble que vulga mantenir la seua llengua en un nivell d’autenticitat i d’originalitat, n’ha de tenir cura i defensar-la ell mateix; l’avenir d’aquesta llengua dependrà d’allò que el poble en vulga fer». Temo que, de tota manera, això és simplificar en excés. Tanmateix, la simplificació té, ací, una faceta estimulant: ens impulsa a afrontar el problema sense evasives ni circumloquis. I dic «ens», perquè no solament a Puerto Rico se’n fan, de bolets, quan plou.

Joan Fuster, «…i un senyor de Puerto Rico», dins Examen de consciència, 1968 (reproduït a Escrits sobre la llengua, València: Tàndem, 1994)