És probablement la bellesa de les roses el que ha popularitzat la idea que el seu perfum és el millor que hi ha, el més intens i delicat. Accepto la diversitat d’olfactes —vull dir la diversitat de nassos com a receptors de l’olfacte. Al meu entendre, si de cas, és que les roses no ofereixen el perfum de la seva impressionant bellesa. No es poden comparar, com a perfum, amb el de moltes altres flors —sobretot amb el de moltes altres flors merament herbàcies, la capacitat de perfum de les quals és inoblidable. El perfum de les roses és mediocre, somort, grisenc, amb un punt d’olor de descomposició, certament incert però real.

Josep Pla, «Les roses de sant Ponç», dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 198

La identificació dels components químics dels perfums o dels productes naturals que servien per elaborar-los va portar, finalment, a sintetitzar-ne alguns. Així, ja no calia utilitzar certes plantes, sinó que es podien obtenir els principis actius concrets que provoquen l’aroma. I malgrat que sovint es contraposen els productes naturals i els sintètics, entre els uns i els altres no té per què haver-hi cap diferència quant a l’efecte aromàtic. Una altra cosa és que algunes substàncies naturals siguin massa complexes per ser sintetitzades —almenys, actualment. D’altra banda, la síntesi pot abaratir el cost, perquè de vegades calen centenars de quilos d’una flor per obtenir un sol quilo de perfum.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007), pàg. 125