Definició
Desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que cal fer o dir; perdre el control de si mateix.
Amb tantes coses que li van demanar, li van fer perdre l’oremus i ja no sabia què dir.
L’Enric va perdre l’oremus i va començar a xisclar al mig del carrer com si estigués tocat de l’ala.
Origen de l’expressió
Oremus és la forma verbal llatina que significa ‘preguem’, usada pel capellà per convidar a l’oració. Presumiblement aquesta frase té el seu origen en la situació que algun capellà no trobava el text d’una part variable de la missa per causa d’haver canviat del seu lloc el punt del missal.
Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus. Petita enciclopèdia de la cultura catòlica (Barcelona: La Campana, 1998)
Usos
Després de passar una curta estona en silenci, el cavaller Lluís Bustamante, jurat elegit per la parròquia de Sant Salvador, li respongué amb aquestes paraules:
Josep Lozano, Crim de Germania (Alzira: Bromera, 2005 [1980]), pàg. 254
—El rei és la justícia, és la força, i el virrei, el seu representant. A ell i no a tu, hem d’obeir.
Alguns murmuraren, disconformes amb aquella resposta, però no s’atreviren a més. I Guillem Sorolla, decebut, indignat, i quasi perdent l’oremus, els amenaçà amb aquestes paraules:
—Aneu amb compte, senyors jurats, que jo trobaré les maneres de fer guardar les llibertats del nostre poble!«Perdre l’oremus», una de les dites més suggestives de la nostra estimada llengua catalana, molt aviat no voldrà dir res i els catalans anirem perdent l’oremus però no sabrem que l’hem perdut.
Eugeni Xammar, Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 132
Tema de la setmana
Després de les llatinades de la setmana passada, pot ser un moment propici per a repassar algunes locucions i refranys d’origen religiós.